La nit a Corea del Nort és molt fosca. Per sort sembla que per mitigar la por i la soledat estan sempre acompanyats per el LA LA LA (LA ràdio, LA tele, LA veu de l’estimat líder)
Bè no se si ahir vàreu veure el documental del30 minuts L’Estat Secret sobre Corea del Nord.
En ell podem trobar-hi totes les contradiccions que hem vist sobre el “infal·lible” funcionament dels mitjans de comunicació en el paradigma totalitari i els efectes sobre la població. Veure com la televisió crea una realitat paral·lela o com els discursos del Lider, al més pur estil orwellià de 1984, són reproduïts una i un altre vegada en altaveus pel carrer, francament, fa venir mal de cap només de pensar-ho.
És evident que no pretenen convèncer a ningú, sinó, més aviat cercar l’efecte “timbaler del Bruc”. És a dir, es tracta de fer veure que són més dels que són, que són a tot arreu (encara que sigui per l’eco de mil altaveus escampats) i, en definitiva, tenir espantat al personal. El mitjà utilitzat així no té cap interès en convèncer (més enllà del propí poder en el consum intern del sistema) sinó que és com les escalinates, balustrades, passadissos, cambres i salons que fan travessar algú que vol veure el rei per reclamar-li alguna cosa. Quan l’home arriba al final (si és que mai hi arriba…) està tant exhaust i tant aclaparat per tot el que ha vist i sentit pel camí que, pobre, no gosa dir res i, dit vulgarment, embeina (no per convençut, es clar…).
I, vaja, no serà que el sistema no és vell:
Quevedo: “nadie ve el Escorial sin llenarse de gloria, de orgullo nacional (…), él recuerda el poder, la riqueza, la civilización, los vastos conocimientos e influjo de esta gran nación…él excita la admiración y aun la envidia de las naciones extranjeras”
El Escorial, passadis decorat amb pintures evocadores de la Batalla de Lepanto Luca Cambiaso (1527-1585)
El peligro amarillo 