La Guerra de Chomsky i Voltaire

 

hermes argos

Quines coses! En aquesta bonica escena, Hermes, el déu missatger (i que de passada dona nom a un important grup editorial) està matant al pobre Argos, que ni amb els seus cent ulls s’ha lliurat del big brother. Museum fur Kunst und Gewerbe, Hamburg, Alemanya. Figura vermella àtica, aproximadament 490 AC. Període Arcaic

El detallat text de Chomsy sobre les guerres d’Indoxina deixa un regust molt amargant. Si bé quan vam parlar del text d’Adorno i Horkheimer dèiem que quan sortíssim de casa s’havia de mirar enrere, desprès del text de Chomsky cal considerar que hauríem de convertir-nos en Argos, l’èsser mític de 100 ulls… per intentar, ni que sigui de gairell, entreveure la realitat.

De fet, ja es veu, la realitat, com la divinitat, és impossible de veure “de veritat”; en el millor dels cassos la podem representar a traves de manuals d’iconografia. Així trobem versemblant i en la seva única forma possible i natural allò que, certament, respon a un disseny ideològic (recordem, per exemple, el tractat d’iconografia de l’Ascensió del pintor Pacheco del S. XVII (1649 que explica COM s’ha de representar correctament una Mare de Déu)

Tot plegat, el que ens explica Chomsky, vull dir,  no deixa en massa bon lloc la premsa, la qual presenta (argumenta ivoltaire documenta)  com obstinada en crear una realitat feta d’invencions i omissions que funciona en una mena de pacte tàcit entre el poder i la premsa al servei dels objectius patris (o aquells que bategen com a tals en un intent d’ennoblir). El text, diu l’autor, és un «desafio al derecho de estar al servicio del Estado predilecto de uno» (p335) tot i que en alguns moments sembla, ja em perdonareu l’expressió, «un ajuste de cuentas» entre les diverses formes de narrar “la veritat” (entre les que no sembla haver-hi, en cap cas, el més mínim compromís ètic o besllum  d’honestedat). En tot cas, això no té res de nou, doncs ja Voltaire, en el seu conte Micromegas li fa dir al narrador:

[…] Voy a explicar, sencillamente lo que sucedió, sin añadir nada de mi parte, lo que no es un pequeño esfuerzo para un historiador. […] (Micromegas P 20)

Tinguem en compte, que el mateix Voltaire va ser nomenat historiògraf de França el 1745 i Micromegas va aparèixer el 1752, per tant, la frase anterior no havia de ser gratuïta i dona noticia de la presa de consciencia de les dificultats que passa un historiador (posem pel nostre cas un cronista / periodista) quan s’enfronta a investigar i escriure “lo que sucedió” – i eventualment “lo que sucede”.  En tot cas, això es pot polsar en 15_garbellarrelació amb tots els arguments i casos que Chomsky detalla quan la selecció d’allò que serà publicat i del que quedà damunt el garbell i que és ignorat; El garbell està trenat d’interessos, prejudicis, construccions arquetípiques i, essencialment de pecat (ja sabeu que diu l’acte penitencial introductori a la missa: es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió. Constatem, malauradament, la presencia de tots aquestes possibilitats).

Així, seguint les interioritats que descriu sobre com es va informar de la guerra de Laos i de Cambodja veiem com la narració de la realitat —«lo que sucedio», segons Voltaire—, es constitueix, sempre, a partir de la garbellada. És curiós, però, veure com defensa l’esquerra dels atacs de la dreta en tant que aquesta l’acusava d’haver, també, silenciat la catàstrofe atenen foscos interessos politics i intel•lectuals relacionats amb la salvaguarda del comunisme. Diguem dons que el pobre poble cambodjà, massacrat per forasters i estomacats per locals, no tenia salvació; els uns eren la coartada dels altres i els altres dels uns. Com diu el vell acudit del pacient i el dentista: «Vostè i jo no ens farem mal, Oi, senyor doctor?»

En tot cas la idea sobre els mites: Las mitologías oportunas no precisan pruebas ni lógica alguna” (p333) em sembla molt rellevant en relació a tot el que diu sobre la selecció de testimonis i del que és o no és noticia i acabarà, un cop editat, formant part de la “realitat” comunicada (per estrany que sembli, hi ha més realitat de la que es comunica), de manera que “lo que sucedió” acaba encarnant-se en “lo que hemos leido de ello” i aquesta és la única forma en la que la realitat se ens pot figurar (i d’aquí es deriva el poder dels mitjans)

Per això, el pensament crític ha d’estar sempre activat per intentar ser damunt del garbell i no passar pels forats.  Em penso que és l’ensenyança primera que hem obtingut d’aquestes 17 lectures.

Lectura d’aula. Chomsky Las guerras de Indochina.

Bibliografia adicional: Micromegas, Voltaire. Ed. El zorro Rojo, pàgina 36 (Bcn 2006)

Els bons polítics del S. XXI (segons la premsa)

Cinco Humoristas de Hoy

Cinco Humoristas de Hoy (Perich 1975)

Bé, tenia mig embastat l’article de la lectura de Chomsky n 16 (les conclusions) i, com se sol dir, l’actualitat ha estat més ràpida i m’he vist obligat a canviar part de l’article.

Aquest mati escoltava l’editorial del Món al RAC1 (8 en punt/ 26-1-2014 que podeu cercar vosaltres mateixos al web del RAC 1 a la carta) i m’han cridat l’atenció dues idees que d’alguna manera, i salvant distancies, es poden posar en relació amb el que diu Chomsky. Segons l’editorial del programa, la primera la característica que es veu que ha de tenir tot polític del segle XXI és l’omnipresència i la immediatesa en atendre els mitjans de comunicació; de fet, segons diuen, guanyen els que hi són presents. La segona qüestió és la intenció de, a la vista dels resultats electorals europeus (bé, quasi “anti unió europea”, per ser més precisos –i que se simplifica en l’expressió: “euroesceptics”), caldrà fer «didàctica de la immigració» afirma l’editorialista. Dit això veiem perquè dic que es pot posar en relació amb la lectura de referència.

En primer lloc per la percepció (i autoprojecció) de la premsa com “tenaz y ominipresente en su busquesda de la verdad»(p 341). L’esmentada editorial observa que alguns politics (els recents arribats) es prodiguen en els mitjans (i per tant reben l’aprovació d’aquests) mentre que els veterans se n’esmunyen (i per tant reben l’amonestació del mitjà). És clar que, s’haurà de veure que faran els nous quan tinguin responsabilitats reals (en el sentit de ser responsables autors d’alguna cosa). Llavors veurem si es prodiguen tant. Per altre banda, Chomsky assenyala què, al capdavall, en realitat

«el modelo de propaganda deja entrever que el «propósito social» de los medios de comunicación es el de inculcar y defender el orden del día económico, social y político de los grupos privilegiados que dominan el Estado y la sociedad del país.» (p341)

goyasaturno-devorando-a-su-hijo

Saturno devorando a su hijo.                Goya (1819-23)

 

Així, la primera part de la idea que s’extreu de l’editorial ve a ser que més o menys preferim (la premsa) els nous polítics (que parlen amb nosaltres) per reemplaçar els vells (que —ja— no ens parlen) que no sembla molt coherent amb la idea de la protecció de l’establishment del poder, en realitat sí ho és perquè:

A) Pensem en la premsa com a poder (col•laborador, participant, interessos…, tot el que li doni paper li és convenient (i el que no li dona, ja sap a que s’exposa)

B) Encara més sí que ho considerem el discurs antieuropeu creixent que mentre guanya adeptes fa preveure canvis inesperats. És curiós el valor del concepte “canvi” que a vegades és inqüestionablement l’epifania d’un futur millor i altres vegades l’orc més espantòs. Així doncs, quan Chomsky diu sobre el Watergate:

«Nixon pudo llegar tan lejos, arrullado por una falsa sensación de seguridad, precisamente porque el perro guardián sólo ladró cuando el presidente empezó a amenazar a los privilegiados» (345)

Es pot posar relació amb les criticades (bordades) absències, les rodes de premsa sense preguntes i les aparicions en plasma (en pantalla de plasma, vull dir…) i que es presenten com un menyspreu (que probablement ho sigui; A ells! que tant han fet pels actualment absents del faristol). De tal manera que al final el pobre lector assisteix a una implacable teomàquia que, esperem, pel bé de tots, no necessitinde sacrificis humans per aplacar-los.

La segona part és la insistència del mitjà que “farà didàctica sobre la immigració” que és molt lloable i per una bona causa. De manera que, en aquest cas, el mitjà, en principi va contra la tendència de les masses (de tots els tipus) expressada en les urnes. d’alguna manera, em torna a remetre a la necessitat d’evitar canvis en un arquetipus de societat arcàdica que en Chomsky trobem expressat així:

«Por el contrario, permiten- e incluso fomentan- enérgicos debates, críticas y disidencias, en tanto permanezcan fielmente dentro del sistema de presupuestos y principios que constituyen el consenso de la elite, un sistema tan poderoso que puede ser interiorizado en su mayor parte, sin tener conciencia de ello.» (p348)

bandera europa

En relació al propòsit didàctic que es proposa dur a terme el mitjà de comunicació, podria llegir-se, en realitat, com una defensa “del consenso de la élite”, és a dir del discurs oficial que no sembla quadrar amb l’expressió de les urnes sobre els ideals d’una Europa integrada i integradora. Un canvi en aquest sentit, a banda de trencar aquella idea bonica en la que molts ens varem criar pensant en formar part dùna Grandeur de l’Europe veritablement «gran» (d’esperit i de fets), trencaria també un sistema de poders, d’equilibris, transits, pressupòsits i, essencialment de pressupostos financers que els últims quaranta anys han fluït tot regant certs jardins i que ara, potser, en regaria uns altres (i que per descomptat ja tenen els seus propis editors-jardiners).

En tot cas, però, el text de Chomsky acaba dient:
«el activismo y la articulación de redes de comunicación, siguen siendo los elementos fundamentales para avanzar hacia la democratización de nuestra vida social, así como de cualquier cambio social significativo. Sólo en la medida en que estos avances consigan prosperar, podemos esperar ver unos medios de comunicación libres e independientes» (p. 356)

Poden les XARXES socials pescar el temps?

Poden les XARXES socials marcar el temps?

I que podem relacionar amb l’emergència de les noves tecnologies de manera que el polític, el noticiable doncs, pot tenir accés directe a difondre les seves idees, sense filtres. Aquesta opció, em penso, farà que els mitjans de comunicació de masses, adquireixin una funció editorial i analitzadora (amb el biaix corresponent a la seva ideologia) encara més potent, atès que la “massa” cercarà informació i dades per interpretar la última twitada del lider de torn. i, espero, més clara i amb menys complexos sobre la seves veritables posicions polítiques i ideològiques.

Text d’aula (16) Chomsky (conclusions)

Maquillate, maquillate… un espejo de cristal… y miraTE, y miraME…

maquillateSuposo que tots recordem Mecano amb el Maquillate, maquillate És  curiós com aquesta lletra dels 80 (de cultura ben popular, de masses, però que, ves a saber, anys a venir potser transiti cap a latituds més “nobles”) conté una bona part del que, em penso, ens vol dir Baudrillard en el seu text. Diguem que la  lletra ens parla de una realitat:

“tengo una imagen demasiado normal
para que te pueda gustar”

Que s’ha de dissimular amb una bona dosi de maquillatge per simular:

«mira ahora mira ahora puedes mirar
que ya me he puesto maquillaje
y si ves mi imagen te vas a alucinar
y me vas a querer besar…»

De manera que, vaja, tant real és la noia premaquillada com la postmaquillada i en canvi, al noi li interessa més la realitat simulada… però que per a ell és la realitat que l’interessa i que explicarà als seus amics… ves quines coses.

Suplantació de lo real per signes de lo real diu Baudrillard.

En certa manera l’article de Baudrillard es pot llegir amb una certa continuïtat amb els postulats que Wolf, explicant Morin, expressava sobre la teoria culturològica quan la farsa:

«la cultura de masas en efecto procura en forma ficticias todo lo que es eliminado sistemanticamente de la vida real […] los dobles (maquillate…) viven en nuestro nombre, libres i soberanos, nos consuelan de la vida que nos falta, nos distraen de la vida que nos toca, por otra nos llevan a la imitación, nos dan el ejemplo de la busqueda de la felicidad (mi imagen te vas a alucinar…) (Morin 1962, 172)”

i, Baudrillard diu: No se trata ya de imitación ni de reiteración, incluso de parodia, sino de una suplantación de lo real por los signos de lo real. (p5)

simulacióDiguem que l’article, en relació als mitjans de comunicació, es pot llegir com la descripció formal d’una mena realitat construïda a partir de dissimulacions i simulacions el resultat de la qual, malgrat tot, és perfectament real. Això, és possible perquè en definitiva, els motius que porten a la realitat a prendre una determinada aparença, escrita, pintada, fotografiada… és a partir d’un joc d’equilibris ineludibles de simulacions i dissimulacions que, en sí mateixos, construeixen la realitat. No és possible una realitat exempta d’aquestes consideracions. Així, arribat el cas, aquests, com diu Baudrillard els signes de lo real acaben suplantant la realitat perquè, en definitiva, la coneixem a través d’aquest signes.

Per tant, seguint l’exemple del malalt que és al llit amb determinats símptomes (posem pel cas que diu que simula que té esgarrifances) realment està dissimulant poques ganes de llevar-se i, per dir-ho així, si que n’està de malalt, però no de refredat, sinó de depressió.

botella-medio-vacia-medio-llenaAixí, per poder copsar la realitat expressada en els mitjans (i en general) és essencial saber llegir bé (tornem als codis i desxifrats de Hall).

Text d’aula n 13. Baudillard, Cultura y simulacro.

Brunyols i la teoria culturològica

brunyol

Un brunyol és deforme? o els seus sots, forats, zones seques i zones molsudes són tan brunyol com la part més ensucrada? Seria tant bo si fos tot igual, fet del mateix i ben simètric com una llaminadura de gelatina?

El text de Wolf dedicat a la teoria culturològica ens proposa una nova perspectiva molt interessant al respecte de les diverses teories sobre la investigació en comunicació. En aquest cas s’aborda la qüestió des d’un punt de vista antropològic. La dita “cultura de masses” es presenta com una novetat del segle XX, que indubtablement afecta altres “formes” culturals però que, en si mateixa, no es pot diferenciar de les altres a partir de dades de caràcter sociològic sinó què, en realitat la CULTURA (que jo poso tot amb majúscula per diferenciar-ho clarament de cultures) s’hauria d’estudiar com un tot contemporani. Així, en realitat, un tot pot estar fet de característiques però no carències o qualitats (en el sentit de situar de millor a pitjor).

edad_bronce36-guy-with-a-computer1

Per altre banda trobo molt interessant la idea que la “cultura de masses” floreix en els llocs on s’hi i donen les condicions: tecnologia, industria, etc… que, vaja, no difereix gaire de quan parlem de la cultura (o edad) del bronze, en el sentit que, és clar, va ser possible quan va haver-hi bronze, lògicament, no abans (i després s’incorpora com una opció més, com és el cas de la cultura de masses al costat de l’alta cultura, clàssica… etc). Diguem que, des d’aquest prisma, m’interessa més la fascinació que aixeca el tema que el tema en sí, doncs, seguin aquest postulats, la cultura de masses és un de les zones a la que la plasticitat de la CULTURA li dona una certa forma.

Però el que més interessant trobo d’aquesta perspectiva són, precisament, les relacions entre producte, consumidor (una categoria ben contemporània aquesta) i la significació que té el consum per la persona: realitzar-se. Així, des del paradigma culturológic la idea de la realització personal es materialitza segons els articles que podem consumir (perquè un tercer a fabricat per atendre els nostres gustos «aspiraciones y necesidades existentes (p117)»

Així, doncs, i tornant a l’edat de bronze, una persona del 4000 abans de Crist, per exemple, podia dir que “es realitzava” essent el millor calderer del poble, però és clar, no podia saber que, potser, hagués preferit realitzar-se escrivint a un blog. És a dir, la cultura de masses produeix certs articles que ens permeten construir-nos en alguna cosa i, sense aquesta capacitat de producció no ho podem ser (o al menys no calderers o periodistes). Al mateix temps, però aquesta cultura de masses permet incorporar «formes fictícies» (p117) que supleixen parts de la vida real i ens conformem amb els succedanis que ens ofereixen (que pot ser perfectament fer un perol o escriure un blog. —una activitat, que per cert, es pot qualificar-la de masses).

Be, espero que no trobeu gaire complicades les idees que m’ha suscitat l’article de Wolf…

Em permeto recomanar-vos l’entrada de Leer nos hará Libros sobre el tema. Està molt detallada i hi ha un magnific quadre resum.

Lectura d’aula: Wolf Investigación en Comunicación. La teoria culturològica.

No han sortir les lletres i ja n’ha mort disset, la pel•lícula promet.

LA DILIGENCIA.. “No han sortir les lletres i ja n’ha mort disset, la pel•lícula promet”. Deia la tonada d’una famosa cançó de la Trinca (Massacre i aniquilació) de fa mil anys. No se perquè, però m’ha vingut al cap tot llegint el text de Hall sobre la Codificació i la descodificació en el discurs televisiu. D’aquest text m’han cridat l’atenció diversos punts que ara comentaré.

En primer lloc la qüestió de la importància del codi, d’adonar-se que la intel•ligibilitat es deguda a un codi establert, però que, és clar, aquest codi no està totalment tancat i en constata les asimetries entre la codificació inicial del missatge, és a dir, en quina forma es materialitza el concepte a transmetre en un missatge i com, a l’altra banda, el missatge és descodificat havent perdut o, més ben dit, havent variat, part del seu sentit original. És notòria la idea que la descodificació també forma part del procés de producció, tot presentant, precisament, una visió molt més holística de la comunicació, doncs, al capdavall, el missatge si no te port d’arribada no té sentit.

Es interessant la idea sobre la distorsió sistemàtica de la comunicació tant, perquè les elits productores ja marquen el seu biaix en el punt de partida, com perquè, efectivament, el fet històric o qualsevol fet que s’hagi de transformar en missatge televisiu pateix el procés de codificació i edició, de manera, que certament i en el més pur cavernisme platònic, de la realitat, al menys a la televisió, només en coneixem una imatge i aquesta en donarà una significació, necessàriament, distorsionada.

tancs 1Per altre banda, aquesta distancia entre la codificació i la descodificació es presenta com un marge critic en el que l’objecte en ser interpretat tant denotativament com connotativament pel receptor; és a dir, recentment hem vist, novament, els tancs a la Plaça Roja i uns hi veuen, denotativament un exercit i altres, connotativament, una mostra de força, tecnologia i patriotisme, i altres una amenaça i una regressió a la guerra freda (tant de bo que sigui només freda…). Qüestió que ens porta a parlar de la violència.

En tot cas la intermediació del codi, del que la pantalla en forma part, fa saber a l’espectador la natura del que està veient o, si més no, la pretensió que té l’emissor sobre el que entendrà el receptor. Per això podem resistir, sense engegar a córrer, els banys de sang de les pel•lícules, però el que ja costa més d’entendre és com podem suportar les imatges reals que ens assalten a cada telenotícies. Potser només s’explica per què realment ho entenem com expressa en Hall, i malgrat l’aparença, en quan són missatges sobre la violència i no és, realment, violència.

Per això, i seguint l’adaptació d’esquema de Perkins que proposa Hall, la descodificació pot tenir quatre tipologies; la dominant, de manera que el que veu concorda amb el pensament dominant en el seu entorn i és el que ell creu. Un altre és la codificació professional que tècnicament fa possible que el missatge es rebi segons la dominant. La tercera seria la negociada, que és més critica en el sentit que cerca elements de contrast. I finalment, la d’oposició la qual, filla de la negociada, pot créixer fins posar en dubte la veracitat d’allò que s’està veient o, i més important, adonar-se que allò que es veu d’aquella manera, té aquell aspecte i no un altre per determinats motius. Esbrinar aquest motius hauria de ser l’objectiu. (tema que també vam tractar al post Funcions i Disfuncions en referencia a un text de Wolf)

En fi, que el Manolito de la Mafalda, que també és un gran teòric, ja sabia que una cosa en poden ser dues o més:

manolito

Text d’aula: Codificación y descodificación en el discurso televisivo, HALL. (11)

Escoltar pot perjudicar-te la salut

LARADIOMATAEn la línia del que vam veure en el post anterior sobre les «intencions» de la industria cultural, la teoria critica, produïda per l’escola de Frankfurt, presenta un panorama desolador d’una societat sotmesa absolutament als mitjans de comunicació que, com uns instruments de domini, fabriquen en sèrie tota mena de productes malignes.

No comparteixo aquesta visió tant negativa de les produccions dels mitjans de comunicació, per bé, és clar, que alguns continguts/canals poden alterar al més relativista i acaben, per mèrits propis, fent-nos pensar que porten mala intenció (i, sí, a vegades ens pot perjudicar la salut…)

En realitat, no veig cap diferencia entre el que els mitjans fan i el que fa lamillet-palau industria en general o la societat en particular i no crec que els comportaments poc ètics o directament amorals del que veiem quotidianament en els mitjans sigui exclusiu d’aquests (que ens solen mostrar comportaments amorals de distingits membres de la societat representant de l’alta cultura no mediàtica)

Fins i tot seria positiu que fos així doncs, al menys, tindríem el problema localitzat. Des d’aquest prisma, es confirma plenament la idea holística de la societat i del seu estudi en contraposició al mètode compartimentat de la teoria administrativa (i amb això estic d’acord amb ells.)

Per altre banda, i posats a veure el tema de la segmentació, assistim a una diversificació total dels continguts—si l’estudi de rendibilitat ho permet—, cada cop més «a mida» de l’espectador, des de canals/revistes especialitzats en caça i pesca fins cotxes o cuina (per no parlar d’internet, què, és clar, els autors no coneixien) i que, efectivament actuen des del paradigma de massa considerant els gustos particulars.

QUÉ! EN LA FINAL DE OPERACIÓN TRIUNFO 2007

El espectador no debe utilizar su cabeza: el producto prescribe todas las reacciones. (Wolf p 98) Podem sentir el regidor: Aplaudiu! ara… prou!

En tot cas els autors insisteixen en les característiques deformant dels productes de la industria cultural entre les quals, per exemple, distingeixen: «prohiben la actividad mental del espectador» p97 i, aquesta idea em fa reprendre, novament, l’argument de la confusió sobre que és cada cosa. Martinez Cuiros directiu de la empresa de gestió cultural Transit projectes especifica:

«La producción cultural siempre procede de la esfera cultural, nunca de la comercial. Los mercados y las redes no se bastan por sí solos» 

Diu Martinez que clarifica, molt bé, l’ontologia del veritable producte cultural en el sentit, per dir-ho així, elevat del terme i d’aportació intel·lectual.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPer tant, el que potser s’ha d’esbrinar és a qui li convé mantenir la confusió: tot el que va en un envàs de iogurt és iogurt? o és un «postre + ó – làcteo que puede contener trazas de cacahuete» o,  vaja, més clar “Por què lo llaman amor cuando quieren decir sexo…? com encertadament dirimien la Forqué i el Sanz a la famosa pel·lícula del 93.

Bé, diguem però, i posats a ser crítics, què malgrat es pot compartir amb Frankfurt la preocupació per mols continguts i els efectes d’aquest sobre la massa (?), igualment un pot percebre com perillós el mateix enfocament reduccionista de la cultura que proposen. Així només és acceptable  Motzart o Gerhard (que per cert em fascina), per anomenar un català contemporani de Frankfurt, i no la música lleugera d’operación triunfo, que, tanmateix, requereix quantitats ingents de talent i feina, potser no per fer la tonada (o potser sí…), però segur què per comercialitzar-la, fer-se un lloc, moure tota una industria i, probablement, ser malgrat tot i tots, d’una manera o altre, una manifestació més de la cultura.

Lectura d’aula 10, Wolf, Investigación en comunicación, Teoria Crítica. (p 91-112)

Gratificacions

onewayjpg

rotonda1Si en general s’interpretava la relació mitjans-massa com unidireccional, en aquest sentit la qüestió en el context de la teoria funcionalista sigui quin sigui el resultat señal-rotondade la massa exposada a les irradiacions dels mitjans: des de el cas omís, la rutinització, l’autoconvenciment o per fi, la cobejada variació de posició inicial, s’interpreta com una comunicació amb feedback deixant de ser un carrer ONE WAY per ser una rotonda (no oblidem, que malgrat l’aparença, i  les dificultats pròpies de circular per segons quines rotondes, hi ha unes certes normes i direccions concretes a seguir).

Precedents:

  • • 1) 1940 Waples Berelson-Bradshaw, estudien la funció i efectes de la lectura (a la tardana data de 1940, quan, la Inquisició ja en sabia alguna cosa dels efectes de la lectura… De 1564 a 1966 és van publicar 40 edicions –corregides i progresivament augmentades- del Index librorum prohibitorum –no cal saber gaire llatí per entendre’n l’argument…)
  • • 2) 1948, Lasswell, descriu les funcions principals desenvolupades per la comunicació de masses: a) proporcionar informació b) proporcionar interpretacions c) expressar valors culturals y simbòlics propis
  • • 3) 1949 Berelson i les reaccions dels lectors de diaris i el que els lectors pensaven de la premsa i les seves funcions: informar y interpretar esdeveniments, b) instrument vida contemporània c) font de relaxació, d) prestigi social E) instrument de contacte social, f) ritual de la vida quotidiana.

Si mirem els estudis 2 i 3 les conclusions del que “fa la massa” són molt semblants al que fa el individuo: la conclusió A i B de Lasswell és més o menys igual a l’A de Berelson i, la C de Lasswell inclou, perfectament la resta de punts de Berelson.

Per altre banda, des d’aquesta perspectiva, sembla que el mitjà físic també té a veure amb la percepció del missatge: la ràdio és més rigorosa que la tele (que és, diuen els estudis, més per entretenir –p84) o què la premsa és més contextualitza millor tot el que s’ha vist-sentit.

vaixell paperDiguem que la consideració, per part dels mitjans, que l’audiència n’espera alguna cosa d’ells i que els usuaris tenen un cert criteri sobre com utilitzar-los varia enormement, com dèiem al principi, les bases de la relació i, per tant, ni uns són tant poderosos com semblava (ni com s’esforcen en aparentar) ni els altres tant “massa acèfala”, establint, al final, una mena de relació contractual; quantes vegades no em sentit allò de “fidelitzar l’audiència” amb les més variades estratègies… panem et circenses...

En tot cas, la conclusió final sobre la teoria d’usos i gratificacions en el paradigma del funcionalisme ens du a una mena de cadena tròfica en la que tots és necessiten d’una manera holística… Tanmateix, per Wolf, el principal mèrit d’aquesta teoria fou la superació del model comunicatiu informacional i enllaçar la investigació empírica i la funcionalista per un altra ja què, com no podia ser d’un altre manera, aquesta teoria dels usos i gratificacions també s’ha vist superada…(cfr p 90) però vaja, això ho veiem en el pròxim post.

Text d’aula: Wolf, investigacion en comunicación, usos y gratificaciones (p 77 a 90)