«Las sociedades complejas soportan muy diversa formas de control organizado» ens diuen Lazarsfeld y Merton a Medios de comunicación de Masas; jo afegiria que en molts diversos graus de sofisticació. Així els autors ens expliquen que mentre Hitler anava per feina, als EEUU la coerció directa ha estat minimitzada i substituïda per una sèrie de idearis, imaginaris i morals projectades des dels mitjans, de manera que, la coerció no calgui i tothom, seguint una mica els estudis psicològics referits als mecanismes d’influència i control social, que van tractar, entre altres, Vitgotsky.
Aquest processos tenen lloc gràcies a les eines psicològiques, enteses com a signes i símbols creats culturalment i, que per tant, ens acostem a la idea que per estar en un paradigma d’influència social cal, «que ambas partes (fuente y destinatario) compartan las mismas representaciones y realicen referencias al mismo universo de significados» precisa G. Paicheler.
Tot plegat ens acosta als postulats de la psicologia cultural i a experiments com el de Asch, que, en resum, consistia en presentar unes mostres a un grup de persones que havien de prendre posició sobre coses simples com, per exemple, la mida dels objectes. El fet que alguns dels membres del grup donessin, en conxorxa amb els enquestadors, respostes incorrectes o tendencioses, variava la conducta o l’opinió de la resta, tanmateix, ho feien per diversos motius (des de la indiferència a la por per la represàlia).
Naturalment, es pot posar en relació amb l’esforç (conxorxa?) dels mitjans per projectar el món d’una manera convenient a determinats propòsits de manera que el públic, malgrat no estar-hi gaire d’acord, ho tingui més difícil per manifestar disconformitat. En definitiva, no cal convèncer, sinó més aviat crear un ecosistema que incomodi la disconformitat i activi l’autocensura.
Avui mateix hem assistit a Sant EGM (sé de que parlo, ja que vaig ser, uns quants anys director comercial d’una ràdio) i hem sentit a tots els directors i caps de programa fent, cofois, autopromoció de xifres d’audiència projectades com xifres de feligresia de “línia editorial” i llegim a Lazarsfeld y Merton: que el oient/lector: Llega a confundir el conocimiento de los poblemas del dia, con una acción relacionada con ellos», qüestió que veiem quotidianament amb els tertulians i “experts” discutint i repartint idees.
En tot cas, i si recordem els postulats de Adorno i Hokenheimer sobre el comportament de la industria cultural equiparable a qualsevol industria, Lazarsfeld y Merton també exposen la idea de l’adaptació de la producció del mitjà de comunicació al gust de les masses, vaja, com una fàbrica de cotxes que si ara el que es porta és el monovolum, doncs monovolums, i si són 4×4, doncs a fabricar (i vendre) 4×4. Ja veiem que, malgrat el glamour que atorga l’etiqueta de industria cultural, no són tant diferents. Així doncs som en una curiosa paradoxa, representa que el mitjà de comunicació vol dominar, però, en realitat, no fa res que no agradi als seus parroquians… qui domina a qui?
Vitgotsky, L. Bielorrusia 1896-1934
Asch, S. Nord-americà 1907-1996. Pioner de la psicologia social.
Genvieve Paicheler, Psicologa social.
Text d’aula: Lazarsfeld y Merton. Medios de comunicación de Masas. 231-258
El peligro amarillo 
És el tema de la paradoxa de l’ou i la gallina. Jo crec que els mass mèdia no han demanat al consumidor què vol? Moltes vegades no sabem el que volem o ho idealitzam molt. Crec que més aviat el “venedor” (mass mèdia) llença al mercat el producte i segons els resultats ( Índex d’audiències, de lectura, de popularitat) desenvolupa els programes de seducció o manipula sobre el terreny. Per experiència sabem que han tancat molts periòdics i programes de comunicació, opinió i debat de la TV on el que s’hi oferia era comú en el món comunicatiu, perquè “hi ha el què hi ha”. El cas és com es “ven” quan i a qui.